Este monestir es troba situat en la part alta del Mont Sant, una xicoteta muntanya que es troba junt amb el poble. Allí en 1335 es va alçar una ermita en commemoració del cridat Miracle dels Corporals.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
El Miracle dels Corporals va succeir l'any 1239, quan les tropes aragoneses estaven assetjant el castell de Xio, en les proximitats del que hui és el poble.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
Un dels capellans de les tropes de Jaume I estava oficiant una missa per a un grup de cavallers que anaven hi ha fer una incursió, però just en el moment de la consagració de les Sagrades Formes es va produir un atac imprevist dels infidels; davant del desconcert de la situació i temorós el capellà que estes foren profanades,les va amagar davall d'unes pedres. Finalitzada l'acció amb la retirada dels atacants, va tornar el capellà a recuperar les Formes i, meravellat, va descobrir com estes es trobaven ensanguinades i pegades al drap dels Corporals amb que les havia embolicat.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
Els cavallers cristians van prendre açò com un senyal diví que augurava la seua victòria i van decidir alçar estos Corporals com a estendard i anar a la batalla sota la seua protecció. Va ser així com el castell de Xio va ser pres en victoriosa batalla el mèrit se li del qual dió al Miracle Eucarístic que el Senyor els havia atorgat.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
Prompte van sorgir les disputes sobre on havien de custodiar-se els corporals, perquè cada cavaller volia portar-se-la a les seues terres, per la qual cosa van adoptar una solució de compromís: posarien la relíquia a lloms d'una mula capturada en la conquista i que no havia xafat sòl cristià i la deixarien que ella triara el lloc on es quedaria la relíquia.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
El 24 de febrer de 1239 la mula va iniciar el seu recorregut prenent la direcció de València però sense entrar en ella, perquè va seguir cap al nord passant junt amb Segorbe, Jérica i Terol fins que després de dotze dies i més de 2oo milles va caure, doblegant els genolls, a Daroca, lloc que des de llavors alberga esta sagrada relíquia.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
Este miracle va ser decisiu perquè el Papa Urbà IV instituïra la festa de Corpus Cristi, convirtierndo a Daroca en la primera ciutat del món que va celebrar esta festa que encara seguix vigent en l'actualitat.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
Esta ermita va ser substituïda més tard per un gran temple, l'Església de Corpus Cristi, i en el segle XV Olfo de Proxita, senyor del poble, ho va donar a l'orde dels Dominics perquè fundaren junt amb ell un monestir i tingueren a càrrec seu la dita església.
Monestir Convent del Corpus Christi a Llutxent (Valencia).
El Monestir de Corpus Cristi va albergar la primera Universitat valenciana seguint el concepte de bellesa austera de l'orde dels Dominics, tal com podem apreciar en la seua fatxada. L'edifici principal gira al voltant del claustre quadrat, bell exemple de l'arquitectura dels dominics, en les columnes de la qual trobem els escuts amb els Corporals. Des del pati central apreciem la porta del refectori o menjador dels monjos, sala d'estil gòtic que és la part més antiga del monestir. Altres parts dignes de mencionar per la seua importància són la sala capitular i diverses dependències dels novici.
Com molts altres edificis, amb la desamortització de Mendizábal, el convent va passar a les mans privades i els dominics van ser traslladats a altres monestirs de l'orde, encara que l'església va seguir dedicada al culte i en l'actualitat és propietat del poble. Des de 1980 la Generalitat va adquirir la resta del monestir i va començar un continu procés de restauració, havent-se realitzat nombrosos Tallers Ocupacionals i destacades actuacions encaminades a restaurar este important patrimoni per a gaudi de tots nosaltres i també del poble de Llutxent, que tots els anys, en Corpus, acudix allí en romeria.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
La figura del monestir no roman inadvertida per al que transita per esta carretera, perquè el seu recinte murallat i les seues torres destaquen des de lluny i a més el vell camí que cap a ell porta està flanquejat per arbres centenaris que contrasten per la seua altura amb la menudesa dels tarongers.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
El monestir va ser molt afavorit pels ducs de Gandia i també pel rei Martí I d'Aragó 'el Humano' els que els van concedir censos sobre nombroses cases i terres a Gandia, València, Xàtiva i Oliva. Moltes de les seues rendes provenien dels seus cultius de vinya, oliveres i garroferes, a més de les importants reserves naturals de fusta de les pinedes que en aquell moment circumdaven la contornada.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Gràcies a estos importants ingressos econòmics el monestir va ser engrandint-se amb noves dependències i augmentant els tresors artístics de qualsevol tipus que va albergar entre els seus murs, entre els que destacava un retaule de catorze taules les pintures del qual eren obra del monjo fra Nicolás Borrás (1530-1610) que hui en dia es troben en el Museu de Belles Arts de València.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Sobre Nicolás Borrás, nascut a Cocentaina i d'humils orígens, hem de dir que abans de rebre les ordes sacerdotals va tindre temps de formar-se a València en el taller de Joan de Joanes (importante pintor del Renaixement espanyol i nascut en Font l'Higuera), de qui va aprendre l'art de la pintura que va continuar cultivant a la parell de la seua activitat eclesial. Precisament, treballant en el monestir de Cotalba, va sentir la vocació monàstica i va ingressar en el mateix als 45 anys; sent ja monjo jerónimo va pintar el seu retaule major (concluido en 1579) i altres pintures per a distintes dependències. El seu estil monumental i devot va ser del gust de l'època i li va proporcionar gran quantitat d'encàrrecs en esglésies i convents, als que va poder atendre gràcies a les dispenses concedides pels seus superiors del monestir de Sant Jeroni, principal beneficiari dels ingressos proporcionats pel seu ingent treball. A causa d'això, i a les nombroses concessions que Borrás havia fet al monestir, en 1601 la comunitat va acordar celebrar cinquanta misses tots els anys per la seua ànima i incloure-ho en la llista dels benefactors del monestir.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
En la seua construcció es mesclen diversos estils, des del gòtic, al renaixentista, passant pel mudèjar, del que és un bon exponent d'este estil el claustre. L'immoble integra les dependències monàstiques, les cel·les, el refectori, la sala capitular, dos claustres, capella i altres sales pròpies.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
El segle XIX va comportar la desamortització amb el consegüent abandó dels monjos i la dispersió del seu patrimoni, una part del qual està en el Museu de Belles Arts de València, encara que no totes les seues obres exposades al públic, i una altra part es va perdre durant la Guerra Civil, sobretot la que va ser a parar a les esglésies dels pobles veïns, com Lloc Nou de S. Jeroni, Palma de Gandia o la mateixa Gandia.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
En 1843 va ser adquirit pel banquer valencià Tomás Trenor i Keating, patriarca d'una famosa família d'origen irlandés, amb una mentalitat exclusivament comercial i agrícola que no va impedir que els seus descendents la convertiren en una finca de caràcter senyorial amb luxós mobiliari i antiguitats, recuperant peces procedents de l'antic monestir i aportant altres.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
Durant la Guerra Civil (1936-39) l'edifici va ser requisat als seus propietaris sent convertit en hospital militar, patint desperfectes en l'ocupació, sobretot en detalls escultòrics de les portades.
Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.
En 1999 El Govern Valencià declara Bé d'Interés Cultural al monestir i al seu entorn, declarant-ho no urbanitzable pel seu gran valor paisatgístic i agrícola. Després de sis segles d'història, moltes vegades accidentada, encara es manté este monestir en molt bones condicions, transportant al visitant a una època d'esplendor de l'Orde dels Jerónimos ja oblidada, però les empremtes de la qual perviuen entre les pedres dels seus murs.
Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba.
Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba.
Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Monestir fundat pel rei d'Aragó, Jaume II, el Just (Jaime II el Justo) (1291-1327). Segons la tradició, este rei, desperquè de guerrejar contra els musulmans per terres d'Alacant i Múrcia, al passar per esta vall, cridat Alfàndec, i impressionat per la seua fertilitat i bellesa, va dir dirigint-se al seu capellà Fra Boronat de vilaseca abat del monestir cistercenc de Santes Creus: "Vall digna per a un monestir de la vostra religió". Y el abad contestó: "Vall digna".
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Jaume II va promulgar el 15 de març de 1297 l'orde concedint les terres de la llavors cridat Vall d'Alfàndec, a l'abat de Santes Creus (Tarragona) per a la nova fundació cistercenca que seria el Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna, nom que des de llavors rep esta vall. Va ser atorgat tota la vall, el castell de 'Marinyén', els seus caserius i alqueries, junt amb els habitants de la zona. Per tant l'abat, es convertia en senyor de la vall amb poders il·limitats tant jurídics, econòmics i religiosos.
Es diu que el monestir es va construir sobre el lloc on havia existit una aldea crida Benizael, a la qual solien acudir els musulmans amb les seues mercaderies per a comprar i vendre.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Este Real Monestir, va exercir el senyoriu del lloc, reforçat després de l'expulsió dels moriscos del Regne de València en 1609, fins a 1811, en que per orde de les Corts de Cadis, van ser suprimits tots els privilegis eclesiàstics. En 1835 la desamortització de Mendizabal va posar punt final a la vida del monestir.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Tretze monjos de Santes Creus van arribar per a formar la nova comunitat. Mentres es realitzaven les obres en el nou monestir, es van allotjar en la llotja o almodí i en ella van construir un oratori com a capella.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Des del seu inici este monestir va ser un centre de poder i irradiació de cultura en el Regne de València, i entre els seus abats destaca Roderic de Borja, que es convertiria en Papa amb el nom d'Alexandre VI (1492-1503).
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
El nou monestir comprendria un extens territori format per les poblacions que tènia la vall: Simat, Benifairó, Tavernes, La Xara, Alfulell, l'Ombria, Massalalí i Ràfol d'Almunia. En aquells moments totes elles eren alqueries poblades per moriscos.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
El monestir de la Valldigna estaria governat per abats perpetus fins a 1460, que exercien el càrrec fins a la seua mort o renúncia. De 1460 fins a 1530 són governats per abats comendatarios (abades in commendam), que eren poderosos i influents personatges que de vegades ni s'acostaven a la Valldigna. Amb posterioritat, van ser substituïts per abats triennals, i a partir de 1617 per abats quadriennals.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Els seus abats formaven part de l'estament eclesiàstic i com a tals, tenien veu i vot en les Corts Valencianes.
Real Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Simat de la Valldigna.
Es poden observar tres etapes significatives en la seua construcció: la implantació gòtica del segle XIV, conformant l'estructura completa del conjunt entorn del claustre, d'acord amb els cànons del Cister; una renovació ocorreguda l'any 1396 després de patir un terratrémol; i una segona renovació definitiva després de la seua destrucció per un altre terratrémol l'any 1644, amb substitucions completes i noves dependències ja en època barroca (siglos XVII i XVIII), a la que pertanyen l'actual temple i la capella de la 'Mare de deu de Gràcia'
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
El convent d'Aigües Vives, també cridat Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives en el municipi de Carcaixent (Provincia de Valencia) és un edifici religiós els orígens del qual es remunten al segle XIII. L'actual edifici va ser construït durant els segles XVI i XVII amb estils renaixentista i barroc, si bé l'ala nord va ser conclosa en el segle XVIII.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
EL monestir va pertànyer a l'orde dels agustins, custodiava la imatge de la Verge d'Aigües Vives, patrona de la ciutat de Carcaixent.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
A mitjan segle XIX a conseqüència de la desamortització de Mendizábal, els monjos van haver d'abandonar el convent , que va passar a ser propietat dels barons de Casanova, destinant-se a vivenda rural. En 1977 el monestir va ser adquirit i reformat per a destinar-ho a hotel residència per D.Antonio Vidal Bellver (Fotógrafo i empresari de Carcaixent). En l'actualitat és propietat d'un conegut empresari hostaler gandià.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
Al llarg dels segles XVI i XVII es configura l'estructura monumental actual del convent. Francisco Colóm, artífex valencià, va dirigir en 1597 una ampliació del cenobi, particularment del claustre. Noves obres es daten en 1633, sent en 1695, quan es traça i alça la nova església amb reresagrari, sagristia, retaule major i torre campanar, daurant-se alguns altars. L'edifici s'articula al voltant del claustre al qual recauen l'església al sud, el conjunt de la granja al Nord i el gran cos rectangular de cinc plantes que domina el conjunt, que dóna a la carretera d'Alzira a Tavernes de la Valldigna A l'Est. A l'Oest recauen la torre campanar, l'església, la portalada d'accés al claustre i les edificacions de la granja. El claustre de reduïdes proporcions és ric en talla i decorats amb pintures al fresc. En el centre hi ha una cisterna. A l'esquerra del claustre està el refectori, i paral·lelament al mateix, la cuina.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
La torre campanar mostra un llarg cos vertical, amb l'únic additament d'un rellotge solar. Una doble i concisa motlura dóna pas al cos de campanes amb finestres verticals amb arc de mig punt. La coberta a quatre aigües de teula àrab es remata amb penell de ferro.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
La fatxada de l'església acusa la teulada a dos aigües de la mateixa així com els vessants de les cobertes dels contraforts. La porta d'accés és allindada amb un drap de ceràmica representant a la Mare de Déu d'Aigües Vives. La fatxada del claustre emmarca una portalada d'arc rebaixat amb escut nobiliari, flanquejat per sengles finestres rectangulars. En la planta superior sobreïxen un balcó i dos finestrals. Adossats a estos cossos es troba un cos d'unes quantes dependències destinades a la granja amb estructures de distintes èpoques.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
La fatxada Este corresponent al gran cos que domina espacialment el conjunt, presenta una àmplia verticalitat. Una prolongada escalinata d'accés, remunta a l'alt terraplé. En este petri podium fa de contrafort i cimenta i reforça l'estructura de l'obra. Sobre el podium s'obrin sis finestrals, amb simulació pictòrica de carreus en llindes i pilars. L'últim cos, rematat per una cornisa alberga diverses pintures, entre elles flanquejada per la inscripció any 1767, la Mare de Déu d'Aigües Vives. Entre finestrals es mostren elements pictòrics ornamentals. La coberta és a un vessant i de teula àrab.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
A la fatxada Sud recau la torre campanar, la nau lateral del temple i una edificació adossada, la primitiva sagristia i el flanc del cos que dóna a la fatxada este."
La fatxada nord correspon a les distintes edificacions de la casa de labor.
Real Monestir de Santa Maria d'Aigües Vives. Carcaixent (Valencia).
L'església és d'una nau i en ella hi ha a més de l'altar sis capelles laterals. El presbiteri té dos portes, una que dóna accés al claustre i una altra que comunicava a l'antiga sagristia convertida en trull. L'església té cor alt amb barana semicircular i carreu de dos èpoques: segle XV, gòtica i una altra plateresca. La volta del temple és de canó.
